One in a million

“L’individu sempre ha lluitat per no ser absorbit per la tribu. Si tu ho intentes sovint estaràs sol, i molt cops tindràs por. Però cap preu és massa alt pel privilegi de poder ser un mateix” Friedrich Nietzsche

                               263392_10151630778345465_1532217577_n

El camí mai és fácil. Segurament ningú t’ho va dir això al començament de tot i algun cop penses que igual et van enganyar. Però la veritat és que en la majoria d’ocasions el camí mai és fácil.

A vegades pots creure que és més fácil si vas acompanyat de la multitud. Això et fa sentir segur, o al menys t’ho fa creure. Però la multitud la majoria de vegades t’engulleix. Et converteix en no-res. I la veritat és que si ho penses fredament la majoria de persones no volen ser això.

Pots apartar-te de la multitud. Tiar un altre camí. Potser aniràs sol durant un temps però veuràs com poc a poc altres també caminen amb tu. Al cap i a la fi la tria depén només de d’un mateix. Ser multitud o ser un entre un milió.

Molts cops sentiràs cridar a la multitud. Ells acostumen a guanyar sempre. T’ho refregaran a la cara. Et senyalaran. T’insultaran. No baixis el cap tot i saber que tu no guanyaràs quasi mai. No segueixes el teu camí per guanyar. El segueixies per saber que pertanys a una cosa real. Per alinear-te al seu costat. Per defensar-la. La multitud no enten això. Que més dóna.

Al cap i a la fi la multitud només és multitud. No recordes mai les seves cares. Ni tan sols ells mateixos es reconeixen. Uns diuen que són d’aquí. Altres que són suïssos. Altres que són de Qatar. Coses de la multitud. En canvi ells si que es recorden tu. Saben qui ets. I això val molt. Val més que tot el que ells mai podran tindre.

De tant en tant el teu camí es creuarà amb el de la multitud. Normalment un parell de cops l’any. No t’apartis. No et facis enrera. No baixis el cap. Mostra’t arrogant i orgullós. Fes-los dubtar. Ja que a vegades tot i ser multitud, tot i les rialles, tot i els desprecis, els hi ha tocat recular a ells. I se’n recorden. Com al 97 quan amb dos penals de Raducioiu els vam enviar d’una patada al cul Mitre avall. O al 2001 quan li vam dibuixar una cara de pallasso a Bonano. O al 2007. O el dia del Tamudazo. O el dia del Delapeñazo.

Estigués orgullos de no ser multitud. No ets com ells. I per aquest motiu et temen.

Anuncis

El club de les lamentacions

Imatge

Amb la derrota d’ahir per 2-0 a Riazor acaba una altra temporada de l’Espanyol sense pena ni glòria. Reconec que soc un dels il-lusos que confiava en que el ritme de punts aconseguit des de l’arribada d’Aguirre es mantindria en les últimes jornades i això ens permetria entrar a Europa 25 anys després de lo de Leverkusen, per fer-ho més bonic. Però està clar que corren mals temps per la lírica i el romanticisme a Can Perico. Que el més emocionant des de la final de Glasgow hagi estat –Tamudazo i Delapeñazo apart- els últims deu partits de lliga de la primera temporada de Pochettino a la banqueta salvant-nos quan tothom ens donava per morts, ho diu tot.

És més, el nivell de frustració és tal que prefereixo arribar als finals de lliga lluitant pel descens que aquests finals sense jugar-s’hi res. Al menys lluitar pel descens serveix per treure l’orgull i l’adrenalina.

Però en fi, la derrota d’ahir tampoc em va venir de nou, un s’acostuma a la resignació tan sovint que al final deixa ja d’importar. El que realmente em va molestar, -i molt- va ser sentir a Sanchez Llibre ahir a la nit dient que l’afició esta contenta de la temporada.

D’acord. Puc acceptar que Europa no interessa i que encara que interessi tampoc tindrem llicència. O que els jugadors no cobren i passen de tot. O que simplement és mala sort i aquestes últimes jornades tot ens ha anat malament. Però que dir que l’afició està contenta és viure a un món irreal. És prendre el pèl a la gent. I per aquí no hi passo.

Sànchez Llibre és l’exemple del mal que ha fet al futbol la transformació dels clubs en SAD. Sempre he sigut detractor d’ell des d’aquella junta aquella on podent triar a Lara, Camacho, Biern i cia el vam triar de nou a ell. Sànchez Llibre és sinònim de mediocritat. Per això tampoc m’agrada Collet. Ni Oliveró. Per ser-vos sincers l’únic que es pot dir al favor de Dani i Collet és que des de que jo recordi tots els dirigents del nostre club han sigut nefastos.

Per acabar-ho d’adobar portem una semana recordant 25 anys de Leverkusen. Començo a estar-ne saturat. Molt bonic tot plegat però vam perdre. Com sempre. Tot i que l’esperit del 88 ens hauria de servir com a exemple per avui en dia. La UEFA del 88 ens recorda que fins i tot entre els perdedors hi ha classes. Que es pot perdre donant la cara i caient de peu i ser recordats com herois o es pot ser un perdedor i a més un mediocre. Dir que l’afició està contenta és de mediocres, senyor Sànchez LLibre. Calli ja d’una vegada.

                                  Imatge

La qüestió és que en aquest club sempre ens estem lamentant. Quan no és una cosa és una altra i així passem la vida. Al menys amb Aguirre hi ha autocrítica. Però on n’hi ha d’haver sobretot és en la directiva. Estaria bé que algú prenés nota de que cada cop hi ha més desertors. I que no és només per culpa de la crisis. Que arriba un punt que un es cansa. Que no sempre podem donar les culpes a l’Iturralde de torn, al Barça, a TV3, a la tanda de penals, o a la llei de Murphy elevada a l’infinit. Que moltes coses depenen només de nosaltres mateixos poder canviar-les.

El pitjor que podem fer és viure en la mediocritat. De l’esperit del 88 ens en separen només 25 anys, però la distancia real és molt més gran. És un abisme. El club s’està quedant sense ànima. Començo a estar cansat de sempre lamentar-me.

I per cert: #pasillono

Waco, McVeigh, Boston

En els últims dies l’actualitat que prové dels Estats Units s’ha focalitzat a Boston, la ciutat nordamericana que ha patit un atemptat durant la seva Marató. Però des d’aquesta matinada, l’atenció s’ha desplaçat a Texas on s’ ha produït una explosió en una fàbrica de Waco que ha produït desenes de morts, sense que a hores d’ara encara es coneixein les causes.

És difícil creure que l’explosió de Waco sigui fortuïta, tenint en compte que demà es compleixen 20 anys de l’assalt per part del FBI i la policía en un rantxo de la mateixa localitat texana que va provocar la mort de 88 persones, molts d’ells menors que pertanyien a la secta dels Davidians, liderada per David Koresh. Koresh i els seus seguidors es van atrinxerar durant dies dins el rantxo, fet que va provocar que el govern nordamericà decidís assaltar-lo afirmant que els Davidians tenien una arsenal massiu d’armes i que es realitzaven abusos sexuals als menors de la secta.

                     images

Sigui com sigui el que està clar és que el govern va gestionar malament l’assumpte i l’asedi al rantxo va acabar en tragèdia.

Els fets de Waco van provocar la ira dels sectors antigovernamentals nordamericans, contraris a la intromissió del govern en els assumptes de la gent i més encara quan es tracta a exercir el dret de tot ciutadà a portar armes.

En un país tan gran com els Estats Units afloren minories paramilitars d’ultradreta que odien el govern, amb conexions amb la Nació Ària, partidaris de la segregació racial i de tradició ultracristiana.

Timothy McVeigh era un d’aquest joves antigovernamentals. Amb 22 anys va formar part com a soldat en la primera guerra contra l’ Iraq. Allí va matar a més d’un iraquià. Al tornar a casa després de la guerra va patir estrés post-traumàtic, una malaltia comuna entre els soldats que tornen de la guerra.

La massacre de Waco va fer enfadar McVeigh i als sectors antigovernamentals. McVeigh va centrar la seva vida des d’aquell dia a perpetrar un atemptat per venjar Waco, i a més, intentar provocar una revolta racial que derroqués al govern, inspirant-se en el llibre Els Diaris de Turner, novel-la escrita en al 1978 pel líder supremacista William Luther Pierce.

                                            180px-Traduccion_Diarios_de_Turner

Aquesta novel-la és la Bíblia dels supremacistes blancs nordamericans i es tracta d’una història futurista que comença, precissament, amb un atemptat contra una oficina del FBI. Això és el que McVeigh va fer el 19 d’Abril de 1995 – el dia en que es complien 2 anys de la tragedia de Waco- quan va aparcar una furgoneta plena d’explossius davant d’un edifici governamental a Oklahoma City. McVeigh va aparcar la furgoneta sol, però en el disseny i el pla de l’atemptat l’havia ajudat el seu amic Terry Nichols. Ells dos van ser els dos autors de la massacre. Mcveigh va ser condemnat a la pena de mort –se’l va executar al 2001- i Nichols a cadena perpetua. Per allí també rondava James Nichols, el germà de Terry, però aquest va quedar en llibertat. James Nichols surt al Documental de Michael Moore “Bowling for Columbine” parlant de l’atemptat amb el conegut director.   

                      BUILDING BOMBING

La bomba va destrossar l’edifici i va provocar la mort de 168 persones, moltes d’elles nens, ja que als baixos de l’edifici hi havia una guardería. McVeigh va ser detingut hores després mentre intentava fugir de l’estat, per un error tan simple com no portar la matrícula davantera. A la camiseta que portava aquell dia hi havia el rostre d’Abraham Lincoln amb l’expressió “Syc Semper Tyrannis”. No era una elecció casual sinó plena de significat. “Syc Semper Tyrannis” va ser l’expressió que va cridar John Wilkes Booth des de dalt de l’escenari del Teatre Ford instants després d’assesinar Abraham Lincoln. Wilkes era un espia de la Confederació que amb l’assesinat intentava canviar el rumb de la guerra civil que ja estava a les seves acaballes, amb la derrota previsible dels estats del Sud.

                                  mcveigh

L’expressió Syc Semper Tyrannys (“així sempre amb la tirania”) és atribuida a Bruto quan va matar al seu pare Juli César.

Amb tots aquests antecedents doncs, i tenint en compte les dates, es fa difícil pensar que els antigovernamentals nordamericans no estiguin darrera de l’atemptat de Boston, més encara, quan ja han passat dos dies de l’atemptat i encara ningú ha reivindicat l’acció, cosa comú quan es tracta de grups islàmics. En quant a l’explossió de la fàbrica de Waco aquesta matinada encara no sabem l’origen, tot i que jo no crec massa amb les casualitats.

Sense vacances anticipades

Les últimes jornades de lliga acostumen a ser pels pericos o bé taquicàrdiques o bé soporíferes. No existeix el terme mig en un club bipolar com el nostre. Així que amb la victòria ahir a Pamplona la permanència a primera queda confirmada i només ens queda per veure com afrontarem els 8 partits restants de lliga.

L’inici de temporada decepcionant ens va col-locar com un dels equips que tenia tots els números per baixar, no jugavem a res, i tot i que els equips que comencen baix de la classificació sempre s’espavilen poc o molt a la segona volta, nosaltres teníem a més, el hándicap de que el nostre final de lliga era terrorífic. A casa ens tocaven visites entre d’altres d’equips com el València, el Madrid, el derbi, i fora teníem desplaçaments complicats, Sevilla, Vigo i Corunya entre d’altres.

Per sort, aquest marron que teníem entre les mans la solucionat Aguirre com per art de màgia. Però Aguirre no és mag, simplement sap a que ha de jugar l’equip. La ratxa que portem des de que ell ha arribat deixa clar dues coses: una, que fer fora Pochettino va ser un gran encert, i dos, que no tenim un equip tan dolent com alguns ens volíen fer creure.

Imatge

Solucionat el tema de la permanència ara queda la incógnita de saber com afrontarà l’equip aquestes últimes jornades. La llegenda diu que quan l’equip està salvat acostuma a passejar-se per aquestes dates. Més que llegenda, fins on jo recordo és realitat. Hi ha hagut partits infumables i alguns fins i tot vergonyosos en els últims anys al tram final de lliga.

No obstant això, aquest any tinc la sensació de que será diferent, que Aguirre no permetrà que els seus jugadors es relaxin. O al menys és el que vull creure. Que lluitin per Europa encara que segurament no aconseguirem entrar-hi. Però que no es passegin, si us plau. A guanyar el màxim de punts dels que queden.

I un missatge pels jugadors pel dia del derbi: menys petons i abraçades al túnel de vestuaris i més patades a la gespa.

Sobrevalorem la cantera?

L’Espanyol ha de ser un equip de cantera, al menys cinc o sis jugadors canterans han de ser titulars al primer equip. I aquesta hauria de ser sempre la regla general, no només ara perquè estem en una situació económica crítica.

Però també tinc clar que no hem de posar canterans a l’once titular a qualsevol preu. I dic això perquè ara que sóna que l’any que ve igual haurem de vendre a Thievy i a Amat alguns ja ho estan cremant tot. Tinguem paciència senyors. Els minuts que l’any passat vam veure a Amat i a Thievy en el primer equip, tret de moments puntuals, ni fu ni fa. I això no vol dir que no els vegi com a titulars, però tampoc no passarà res si els venem. I més tenint en compte els precedents de canterans que han marxat els últims mesos: Víctor Ruiz, Dídac, Alvaro i Màrquez. Aquests jugadors estan passant sense pena ni glòria als seus equips i semblaven ser jugadors vàlids per la primera divisió, tot i que des del meu punt de vista, només Víctor Ruiz i Màrquez –aquest només al partits de casa- havien de ser titulars indiscutibles. El pitjor de tot és, que dels que han marxat, el canterà que sembla tenir més projecció i que no s’ha estancat és Tello, però d’aquest prefereixo no parlar-ne perque no mereix ni una paraula.Imatge

Actualment, agafant un concepte ampli de cantera, al primer equip tenim a Kiko, Capdevila, Javi López, Baena, els dos Cristians, Víctor Alvàrez, i Tejera. D’aquests, considero que només es poden aprofitar en un futur com a titulars indiscutibles a Kiko i Víctor. I com a titulars/suplents a Baena i Cristian Alfonso.

Però aquest panorama no és el pitjor de tot, sino que en els últims anys una sèrie de personatges s’han dedicat -i ho han aconseguit- a destrossar la nostra cantera. Aquests personatges hauríen de desaparèixer per sempre del nostre club. Són escòria.

Això fa que hores d’ara les perles del planter a curt plaç només veig al primer equip a Clerc i a Héctor Rodríguez. Algun més pujarà, però pujant al primer equip no n’hi ha prou. Els canterans s’han d’assentar, no només aparèixer uns minuts i després desaparèixer. Aquest era el mètode Pochettino i no és útil.

La realitat és que el punt àlgid del nostre futbol base va ser amb la quinta de la Intertoto i que a partir de llavors l’arribada dels nostres canterans al primer equip no ha deixat de ser més o menys com la resta d’equips de primera divisió. Per això trobo agossarat dir que la nostra cantera és de les millors. Si que és cert que els equips de futbol base estan entre els millors a nivell estatal i europeu i que guanyen molts títols, però si després això no es reflexa en canterans titulars al primer equip el regust acaba sent agredolç.

Per això, calma amb Thievy i amb Amat. Vull que es quedin i que siguin titulars indiscutibles, però si se’n van, vistos els precedents, tampoc em donaré cops de cap a la paret.

Aguirre, la cólera de Dios

Imatge

La cosa pintava malament fins que va arribar ell. Podem dir sense por a equivocar-nos que ha sigut l’actor principal de la temporada. Aguirre, segueixi o no, ja forma part de la historia perica. Les coses clares, amb Pochettino l’equip anava de cap a segona, i si no hagués marxat, ara mateix estaríem a la cua de la classificació i els que ens tenen tantes ganes ja estarien cavant-nos la fossa per enésima vegada. I els que em digueu que amb Poche ens haguéssim acabat salvant ja mirarem al final de lliga la classificació de la Premier. Allí veurem el final alternatiu que ens esperaba de no haver vingut Aguirre.

Quan es va fer fora a Poche van sonar Aguirre i Marcelino. Jo era d’Aguirre des del primer moment. En situacions difícils el que importa son “los cojones” que diu el mexicà. De cojones n’haguessim vist pocs amb Marcelino, entrenador que juga influenciat per les pallassades del filósofo de Santpedor, que tan de moda estan avui en dia.

Però es va triar a Aguirre, i l’equip ja es va començar a salvar en la roda de prensa que va fer el mexicà només arribar. Acostumats com estavem a rodes de prensa buides de contingut, de retòrica infumable, de no reconèixer errors; les paraules d’Aguirre van ser un cop d’aire fresc, un raig de llum enmig de la foscor que sempre envolta l’entorn perico.

Línies apretades i sortir a la contra. Menys posessió i més efectivitat. Explotar les jugades a pilota parada. Així hem aconseguit uns números pràcticament de champions. El joc no és vistós però a qui l’importa? El que importa és sumar. I si és de tres en tres molt millor.

Aguirre, la cólera de Dios, com la peli. Un personatge dins i fora del camp. No està clar si seguirà o no però el que si està clar és que la mitología perica ja té un altre heroi a l’Olimp blanc-i-blau.