El club de les lamentacions

Imatge

Amb la derrota d’ahir per 2-0 a Riazor acaba una altra temporada de l’Espanyol sense pena ni glòria. Reconec que soc un dels il-lusos que confiava en que el ritme de punts aconseguit des de l’arribada d’Aguirre es mantindria en les últimes jornades i això ens permetria entrar a Europa 25 anys després de lo de Leverkusen, per fer-ho més bonic. Però està clar que corren mals temps per la lírica i el romanticisme a Can Perico. Que el més emocionant des de la final de Glasgow hagi estat –Tamudazo i Delapeñazo apart- els últims deu partits de lliga de la primera temporada de Pochettino a la banqueta salvant-nos quan tothom ens donava per morts, ho diu tot.

És més, el nivell de frustració és tal que prefereixo arribar als finals de lliga lluitant pel descens que aquests finals sense jugar-s’hi res. Al menys lluitar pel descens serveix per treure l’orgull i l’adrenalina.

Però en fi, la derrota d’ahir tampoc em va venir de nou, un s’acostuma a la resignació tan sovint que al final deixa ja d’importar. El que realmente em va molestar, -i molt- va ser sentir a Sanchez Llibre ahir a la nit dient que l’afició esta contenta de la temporada.

D’acord. Puc acceptar que Europa no interessa i que encara que interessi tampoc tindrem llicència. O que els jugadors no cobren i passen de tot. O que simplement és mala sort i aquestes últimes jornades tot ens ha anat malament. Però que dir que l’afició està contenta és viure a un món irreal. És prendre el pèl a la gent. I per aquí no hi passo.

Sànchez Llibre és l’exemple del mal que ha fet al futbol la transformació dels clubs en SAD. Sempre he sigut detractor d’ell des d’aquella junta aquella on podent triar a Lara, Camacho, Biern i cia el vam triar de nou a ell. Sànchez Llibre és sinònim de mediocritat. Per això tampoc m’agrada Collet. Ni Oliveró. Per ser-vos sincers l’únic que es pot dir al favor de Dani i Collet és que des de que jo recordi tots els dirigents del nostre club han sigut nefastos.

Per acabar-ho d’adobar portem una semana recordant 25 anys de Leverkusen. Començo a estar-ne saturat. Molt bonic tot plegat però vam perdre. Com sempre. Tot i que l’esperit del 88 ens hauria de servir com a exemple per avui en dia. La UEFA del 88 ens recorda que fins i tot entre els perdedors hi ha classes. Que es pot perdre donant la cara i caient de peu i ser recordats com herois o es pot ser un perdedor i a més un mediocre. Dir que l’afició està contenta és de mediocres, senyor Sànchez LLibre. Calli ja d’una vegada.

                                  Imatge

La qüestió és que en aquest club sempre ens estem lamentant. Quan no és una cosa és una altra i així passem la vida. Al menys amb Aguirre hi ha autocrítica. Però on n’hi ha d’haver sobretot és en la directiva. Estaria bé que algú prenés nota de que cada cop hi ha més desertors. I que no és només per culpa de la crisis. Que arriba un punt que un es cansa. Que no sempre podem donar les culpes a l’Iturralde de torn, al Barça, a TV3, a la tanda de penals, o a la llei de Murphy elevada a l’infinit. Que moltes coses depenen només de nosaltres mateixos poder canviar-les.

El pitjor que podem fer és viure en la mediocritat. De l’esperit del 88 ens en separen només 25 anys, però la distancia real és molt més gran. És un abisme. El club s’està quedant sense ànima. Començo a estar cansat de sempre lamentar-me.

I per cert: #pasillono

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s