One in a million

“L’individu sempre ha lluitat per no ser absorbit per la tribu. Si tu ho intentes sovint estaràs sol, i molt cops tindràs por. Però cap preu és massa alt pel privilegi de poder ser un mateix” Friedrich Nietzsche

                               263392_10151630778345465_1532217577_n

El camí mai és fácil. Segurament ningú t’ho va dir això al començament de tot i algun cop penses que igual et van enganyar. Però la veritat és que en la majoria d’ocasions el camí mai és fácil.

A vegades pots creure que és més fácil si vas acompanyat de la multitud. Això et fa sentir segur, o al menys t’ho fa creure. Però la multitud la majoria de vegades t’engulleix. Et converteix en no-res. I la veritat és que si ho penses fredament la majoria de persones no volen ser això.

Pots apartar-te de la multitud. Tiar un altre camí. Potser aniràs sol durant un temps però veuràs com poc a poc altres també caminen amb tu. Al cap i a la fi la tria depén només de d’un mateix. Ser multitud o ser un entre un milió.

Molts cops sentiràs cridar a la multitud. Ells acostumen a guanyar sempre. T’ho refregaran a la cara. Et senyalaran. T’insultaran. No baixis el cap tot i saber que tu no guanyaràs quasi mai. No segueixes el teu camí per guanyar. El segueixies per saber que pertanys a una cosa real. Per alinear-te al seu costat. Per defensar-la. La multitud no enten això. Que més dóna.

Al cap i a la fi la multitud només és multitud. No recordes mai les seves cares. Ni tan sols ells mateixos es reconeixen. Uns diuen que són d’aquí. Altres que són suïssos. Altres que són de Qatar. Coses de la multitud. En canvi ells si que es recorden tu. Saben qui ets. I això val molt. Val més que tot el que ells mai podran tindre.

De tant en tant el teu camí es creuarà amb el de la multitud. Normalment un parell de cops l’any. No t’apartis. No et facis enrera. No baixis el cap. Mostra’t arrogant i orgullós. Fes-los dubtar. Ja que a vegades tot i ser multitud, tot i les rialles, tot i els desprecis, els hi ha tocat recular a ells. I se’n recorden. Com al 97 quan amb dos penals de Raducioiu els vam enviar d’una patada al cul Mitre avall. O al 2001 quan li vam dibuixar una cara de pallasso a Bonano. O al 2007. O el dia del Tamudazo. O el dia del Delapeñazo.

Estigués orgullos de no ser multitud. No ets com ells. I per aquest motiu et temen.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s